Si acceptem que la vida és un llibre que estem escrivint en tot moment, estarem d’acord en que ha de tenir capítols, que tots lliguen amb l’anterior i el posterior, i mirant enrere tots lliguen entre ells, però mai podem predir de què anirà el següent. Podem extrapolar en base al passat, però sempre hem de recordar que la força de voluntat pot fer que les estadístiques fallin i les prediccions no encertin.

El meu final de capítol recent va ser deixar la feina a Lilium. Després de 2 anys treballant a la línia de vol al sud d’Espanya, vivint els dies intensament i aprenent constantment en àmbits tècnics i personals, va sorgir l’oportunitat de mudar-me a Munic i seguir treballant per la mateixa empresa dins del mateix departament però amb un rol més d’oficina. Semblava una bona oportunitat ja que la meva parella sempre havia volgut viure a Alemanya i a mi em molava l’idea de viure un temps fora de Catalunya i Espanya, indiferentment del lloc. Alemanya sempre ha tingut un lloc presumible en l’imaginari col·lectiu europeu, per tant era interessant treballar-hi.

Quan portava 5 mesos intentant convèncer-me a mi mateix de que la feina m’anava agradant una mica més, que estava aprenent moltes coses i que algunes de les tasques que feia m’il·lusionaven de veritat, vaig agafar un paper i vaig vomitar tot el que tenia al cap. En aquell moment, sense jo saber-ho encara, és quan va començar el final del capítol de Munic i Lilium. Amb petits canvis podem obtenir grans resultats, però en el món laboral d’assalariats això poques vegades funciona, excepte si el petit canvi és seguir esperant cada dia fins que t’hagis acomodat tant que ja ni vulguis ni puguis escapar.

Amb Lilium no tenia opció de canvis petits. Necessitava tornar al peu del canó, a la línia de vol, i això en el millor dels casos arribaria al cap d’un any. Potser soc impacient, potser no penso a llarg termini, però perquè he d’aguantar 365 dies més per algo que no sé si arribarà, ni com arribarà, ni en quin estat hi arribaré? La vida és massa curta per viure lligat en d’un calendari corporatiu.

Com va ser això de deixar una feina?

Per sort la part personal va ser senzilla, jo tenia clar que havia de canviar d’entorn i la meva parella encara no estava treballant a Munic, així que li vaig explicar el que em passava i vam acordar que jo intentaria trobar una feina a Munic però podíem marxar si sorgia una millor oportunitat a un altra zona.

El segon pas va ser parlar obertament d’això amb el meu cap de departament, el qual va entendre el què em passava i va intentar posar-hi remei, però en aquell moment l’empresa em necessitava fent la feina que estava fent així que no havia gaire optimisme.

Fet això, va començar el més interessant: buscar noves oportunitats. Dins de Lilium tots estàvem convençuts de que encara que el projecte no fos viable, nosaltres estaríem súper ben valorats al mercat laboral per la nostra experiència en un projecte tan innovador. Bé, si i no, més no que si. Fent entrevistes de feina em vaig adonar que vivia en una bombolla on ens pensàvem que érem el melic del mon, i resulta que havia gent fora de Lilium que ni sabia de la nostra existència. “Cultura d’empresa” en diuen. Un altre dia parlaré d’aquestes bombolles.

Parlar amb amics i ex-companys de feina va ser el camí més clar cap a una nova feina. LinkedIn és interessant per veure si bufa el vent (i cap on bufa) però no hi ha res millor per conèixer una empresa i rol, que parlar amb algú que ho ha viscut i et pot donar una opinió desinteressada. De diverses converses en va sorgir una d’interessant d’un excompany que havia treballat a Kopter. Durant els mesos que havíem treballat junts ja ens havia parlat molt bé d'aquesta empresa, així que ara només li havia de preguntar per les coses dolentes. La balança era molt positiva i ell em va recomanar, vaig aplicar i al cap de dos mesos havia d’anar a fer l’entrevista.

Total, que el final de capítol només va ser possible quan vaig tenir sobre la taula una opció real d’escriure’n un de nou. No et confonguis, els nous capítols s’han de buscar i buscar i buscar, i fins que no tinc clar de què anirà el nou capítol no tancaré l’actual. La por a no saber què hi ha després d’un final ens porta a no acceptar-lo fins que hi ha un camí on començar. Crec que totes les persones vivim els canvis d’aquesta manera, la diferència està en el nivell d’abstracció dels plans de futur. Aquesta abstracció pot anar des del “fins que no tingui un contracte signat no renuncio a l’anterior” fins al “només sé que no vull seguir aquí, i confio en trobar alguna cosa millor aviat”. Cadascú assumeix uns nivells de risc diferents en funció del seu context, però això dona per un post sencer. En aquest cas de deixar Lilium, la situació va ser una mica trambolica i vaig haver d’arriscar més del que hagués arriscat en condicions normals.

Els canvis costen, però tenim eines per facilitar-ho. La que millor em funciona a mi s’explica amb una metàfora:

Imagina’t davant un precipici. Saps que vols saltar però el cap t’empeny enrere. No ets capaç de fer ni un pas més endavant. Mires als peus i tens lligada una cadena de 50m amb una bola de 100kg al final, la típica dels presoners del far west. Amb una mica d’esforç fas rodar la bola fins que cau pel precipici. La cadena comença a caure darrere la bola i abans de que te n’adonis ja estàs volant pel precipici darrere de la bola i la cadena.

Vols canvi? Troba la teva cadena i llença-la. Potser la meva cadena és aquest blog?